Sant Jordi: the book’s celebration

Sant Jordi is the greatest celebration of books. Every year, on April, 23rd, catalans take over the streets massively to walk around books exposed on stands all over Barcelona and every other city or village in Catalonia. Books and roses are given among friends, lovers, siblings… it’s a unique day for writers, and I was lucky to celebrate with my readers and publishers.

A writer’s review of «La part salvatge»

L’enhorabona més gran i totes les felicitacions, Ferran. 

Et vull explicar com és que he tardat tant a llegir-lo, però prefereixo començar per les felicitacions (Fs):  

F1: el nervi, ja t’ho havia dit a les primeres lectures, la teva escriptura té nervi, empenta, força. Una cosa jove que a mi em sembla molt delicada (en el sentit de fràgil) i que es pot embrutar amb les moltes lectures i correccions (i tallers). I tu no l’has perdut, està en tota la novel·la, des de l’inici al final, i sense decaure en cap moment. Chapeau!.  

F2: la ironia. Fina. Humor del bo. A mi m’has fet riure diverses vegades. “Dubto si dir el que estic a punt de dir. Ho dic” (Chapeau!)  

F3: el prota. M’he enamorat del Murray. No he conegut mai, ni als llibres ni a la vida, un tio tan desgraciat i tan atractiu. I és molt estrany que l’hagis sabut mostrar des de la primera persona (Chapeau). Potser t’has ajudat de la Jeni, un personatge de qui també m’he enamorat.     

F4: el sexe. No m’agrada el sexe dels llibres ni de les pelis. És normal, el sexe és lo que és, limitat. Però com que ven i agrada, se n’ha de posar i o repeteix o es força a ser nou i estrany. Tu presentes un sexe nou que no s’ha forçat a ser nou. Promiscu, natural, sense drames. I em va agradar molt la mort salada, molt tendra.  

F5: els subjectes al final de la frase. N’he vist uns quants i sempre m’han fet pensar; Ole, Ferran! Quina manera de torejar la gramàtica tan feliç. Ara he anat a buscar el llibre per apuntar-ne un i només m’ha sortit: “Ets metge, ara, soldat?” que és una frase boníssima, però no el millor exemple del que et vull dir.  

 F6: les notes inserides. Són genials, algunes molt divertides, d’altres per a pensar-hi una bona estona i desitjar que el Murray escrigui el llibre d’antropòleg innocent que és (i les dues coses alhora). I és molt bo com acompanyen la trama i van evolucionant amb ella.     

F7: el pas naturalíssim de la primera persona del primer capítol (You, me’n vas parlar i la vaig mirar una mica basant massa) a la primera persona de la resta del llibre. Sempre és complicat que una narració no ens faci pensar, i ara perquè explica això aquest? Tu aconsegueixes fer totalment creïble la primera persona i tot el relat. Chapeau.  

F8: boníssim quan li estan fent el llit al Murray i ell, tot i que ho explica no ho veu. És tan subtil, i ho expliques tan bé: les no mirades, els silencis, els entrebancs en la conversa. De manual de psicologia: com es nota que t’estan aïllant. Chapeau.  

F9: aquesta és difícil d’explicar. Potser amb exemples: has llegit Ànima de Wajdi Mouawad? un bon llibre, segur, però a mi em sembla que fa que el món sigui pitjor: les brutalitats que explica si no han passat en la realitat, han passat en el llibre i ja són al món. Millor que no hi fossin. És un posicionament moral com a (ejem) escriptora: el món ja és prou merdós, no vull contribuir a fer-lo pitjor. És un posicionament copiat de la Irene Solà que podent col·locar almenys dues violacions a la Muntanya, fins i tot salva el cabirol. Tu podries explicar brutalitats i no ho fas, de fet, el llibre té la bondat del protagonista. Que bé que hagis col·locat al món un Paul Murray, tan innocent, tan maldestre, tan bona persona.  

I.S.S.

« Entradas anteriores

© 2024 Ferran Guallar

Tema por Anders NorenArriba ↑