L’enhorabona més gran i totes les felicitacions, Ferran. 

Et vull explicar com és que he tardat tant a llegir-lo, però prefereixo començar per les felicitacions (Fs):  

F1: el nervi, ja t’ho havia dit a les primeres lectures, la teva escriptura té nervi, empenta, força. Una cosa jove que a mi em sembla molt delicada (en el sentit de fràgil) i que es pot embrutar amb les moltes lectures i correccions (i tallers). I tu no l’has perdut, està en tota la novel·la, des de l’inici al final, i sense decaure en cap moment. Chapeau!.  

F2: la ironia. Fina. Humor del bo. A mi m’has fet riure diverses vegades. “Dubto si dir el que estic a punt de dir. Ho dic” (Chapeau!)  

F3: el prota. M’he enamorat del Murray. No he conegut mai, ni als llibres ni a la vida, un tio tan desgraciat i tan atractiu. I és molt estrany que l’hagis sabut mostrar des de la primera persona (Chapeau). Potser t’has ajudat de la Jeni, un personatge de qui també m’he enamorat.     

F4: el sexe. No m’agrada el sexe dels llibres ni de les pelis. És normal, el sexe és lo que és, limitat. Però com que ven i agrada, se n’ha de posar i o repeteix o es força a ser nou i estrany. Tu presentes un sexe nou que no s’ha forçat a ser nou. Promiscu, natural, sense drames. I em va agradar molt la mort salada, molt tendra.  

F5: els subjectes al final de la frase. N’he vist uns quants i sempre m’han fet pensar; Ole, Ferran! Quina manera de torejar la gramàtica tan feliç. Ara he anat a buscar el llibre per apuntar-ne un i només m’ha sortit: “Ets metge, ara, soldat?” que és una frase boníssima, però no el millor exemple del que et vull dir.  

 F6: les notes inserides. Són genials, algunes molt divertides, d’altres per a pensar-hi una bona estona i desitjar que el Murray escrigui el llibre d’antropòleg innocent que és (i les dues coses alhora). I és molt bo com acompanyen la trama i van evolucionant amb ella.     

F7: el pas naturalíssim de la primera persona del primer capítol (You, me’n vas parlar i la vaig mirar una mica basant massa) a la primera persona de la resta del llibre. Sempre és complicat que una narració no ens faci pensar, i ara perquè explica això aquest? Tu aconsegueixes fer totalment creïble la primera persona i tot el relat. Chapeau.  

F8: boníssim quan li estan fent el llit al Murray i ell, tot i que ho explica no ho veu. És tan subtil, i ho expliques tan bé: les no mirades, els silencis, els entrebancs en la conversa. De manual de psicologia: com es nota que t’estan aïllant. Chapeau.  

F9: aquesta és difícil d’explicar. Potser amb exemples: has llegit Ànima de Wajdi Mouawad? un bon llibre, segur, però a mi em sembla que fa que el món sigui pitjor: les brutalitats que explica si no han passat en la realitat, han passat en el llibre i ja són al món. Millor que no hi fossin. És un posicionament moral com a (ejem) escriptora: el món ja és prou merdós, no vull contribuir a fer-lo pitjor. És un posicionament copiat de la Irene Solà que podent col·locar almenys dues violacions a la Muntanya, fins i tot salva el cabirol. Tu podries explicar brutalitats i no ho fas, de fet, el llibre té la bondat del protagonista. Que bé que hagis col·locat al món un Paul Murray, tan innocent, tan maldestre, tan bona persona.  

I.S.S.